LA MUTILACIÓ GENITAL FEMENINA

Parlem de lesionar o alterar els òrgans genitals d'una xiqueta o d'una dona sense cap motiu mèdic, sols per un motiu estrictament cultural.

Sols de pensar-ho ens recorre un calfred. Una pràctica cruel que perpetua la desigualtat de gènere.

Aquesta pràctica tan bruta es dona a països on la violència cap a les dones està arrelada al més profund de subconscient col·lectiu.

La MGF està present a 30 països de l'Àfrica Subsahariana, Orient Mitja i Àsia i la seua prevalença varia entre països i grups ètnics. S'estima que 200 milions de xiquetes i dones han patit MGF i que 3 milions de xiquetes estan en risc cada any, segons un estudi d'Unicef del 2016.   

La MGF es practica en alguns casos com un ritus de transició a l'edat madura i en altres casos, com una forma de controlar la sexualitat de la dona. També en moltes comunitats es practica perquè es creu que garanteix el futur matrimoni i l'honor de les famílies.

Aquesta pràctica és molt perillosa per a les xiquetes i les dones i pot tindre diverses conseqüències físiques i psicològiques.

Les mèdiques són dolor intens, hemorràgies, infertilitat, infeccions, complicacions al part, mort del fetus o mort de la mare.

Les psicològiques són trastorn d'estrès posttraumàtic, depressió, problemes de memòria, dependència de substàncies, trastorn dissociatius, baixa autoestima, fòbies, trastorns d'ansietat...

Hi ha 4 classes de MGF, segons l'OMS:

-Tipus 1. Resecció parcial o total del clítoris i/o del prepuci. Clitoridectomia..

-Tipus 2. Resecció parcial o total del clítoris i els llavis menors amb o sense escissió dels llavis majors.

-Tipus 3. Estretament de l'obertura vaginal amb la creació d'un segell mitjançant tall i reconstrucció dels llavis menors i/o majors, amb o sense escissió del clítoris. Infibulació.

-Tipus 4. Tots els demés procediments lesius dels genitals femenins amb fins no mèdics, tals com la punció, perforació, incisió, raspat o cauterització.

Moltes dones no volen parlar d'aquest tema. Les dones enquestades mundialment per Unicef i l'Organització Mundial de la Salut assenyalaren que aquest és un tema tabú, les dones senten temor, pànic, de les crítiques.

 També, de vegades, no volen parlar perquè al seu territori ja és il·legal aquesta pràctica, encara que es continua practicant i per tant tenen por dels procediments judicials que se'ls podien obrir a familiars.

Els testimonis que s'han pogut arreplegar són impactants.

Per exemple el d'Asha Ismail que va sofrir la mutilació als 5 anys: "La meua pròpia mare em va enviar a comprar les fulletes per a la meua ablació", "quan les xiquetes jugaven entre elles, la que no estava mutilada era com que estava bruta"

O el testimoni de Joyce: "Pensava que em moria de l'hemorràgia que vaig patir" ,"ho vaig fer per la pressió de l'església i de la comunitat".

Al País Valencià tenim el testimoni de l'activista Aminata Soucko, Presidenta de l'Associació Red Aminata, que viu a Espanya des de fa onze anys i és procedent de Mali. "La meua família em va practicar la MGF tipus III amb uns dies de vida i em va obligar a casar-me sent menor d'edat, truncant així el meu somni de llicenciar-me en medicina. Tal com sol ser costum en molts països poc avançats en drets socials, especialment respecte a les dones. Després de molts anys de sofriment, vaig aconseguir tindre el coratge per a rebel·lar-me contra totes aquestes injustícies. He deixat arrere un matrimoni forçós i una llarga història de violència de gènere, amb orgull puc dir que gràcies a les lleis d'aquest país tinc la custòdia de la meua filla i sé que ella no patirà la MGF".

Des de Nacions Unides diuen que hi ha motius per pensar que es pot eradicar i lluiten per l'eradicació plena per al 2030.

També en diversos països estan fent-se operacions no amb motiu estètic, sinó funcional. Un exemple és el de la cantant Inna Modja, activista contra l'ablació que va explicar que ella es va sotmetre a l'operació del clítoris.

A l'Estat Espanyol, ja al 2013 ,el Dr. Barri Soldevila va aprendre la tècnica a París. A la Sanitat pública, a Catalunya el 2015 es va posar en marxa un programa de reparació de l'ablació genital femenina.

Podem trobar també un protocol d'actuació sanitària davant la mutilació genital femenina al País Valencià, elaborat amb la participació de professionals sanitaris d'atenció primària, atenció especialitzada, salut pública i serveis centrals de la Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública. On també s'ha comptat amb la col·laboració de líders comunitaris de l'àmbit associatiu. (Podeu consultar els seus noms i el contingut a la guia de la Generalitat (www.san.gva.es).

El 2009 una jove somali es va sotmetre a la primera reconstrucció de clítoris a València, amb 25 anys. Una intervenció d'uns 45 minuts molt important per a ella, com per a moltes altres operades posteriorment. Operació física que ajuda també a la recuperació psicològica. Aquesta ajuda de reconstrucció física i psicològica fan possible una reparació del mal causat o almenys un atenuació..

No oblidem que no sols existeixen els problemes del primer món. No oblidem que hi ha moltes activistes que lluiten o han lluitat per a què aquesta barbaritat acabe. Activistes com Khaira Arby, Nice Nailantei, Fauziya Kasinga, Aminata Soucko...

Actuem per a que es faja realitat el càlcul de Nacions Unides i que al 2030, si no pot ser abans, quede eradicada la MGF.

Podem actuar col·laborant en diverses associacions com: FUNDACIÓN KIRINA, ONG PLAN INTERNACIONAL (), AYUDA EN ACCIÓN  o FUNDACIÓ WASSU UAB 

Destacar l'associació i el treball d'Aminata Soucko al País Valencià, on treballen per la formació i divulgació de temes relacionats amb la lluita contra la MGF. Treballen en diversos projectes i tota ajuda és benvinguda.

La seua pàgina és: www.redaminata.org.


Àngela Peiró Camús

La llibertat d'expressió inexistent: una mirada al cas Pablo Hasél

Pablo Hasél ha sigut condemnat  per l’audiència Nacional per injúries a la corona.

Pau Rivadulla i Duró, cantant de rap, tuiter i comunista conegut artísticament com Pablo Hasél, ha explicat en múltiples ocasions l’assetjament cap a la seua persona per unes lletres d’unes cançons escrites i rapejades per ell mateix, on no diu res que ja tot el món no sàpiga, gràcies als mitjans de comunicació i a les investigacions policials.

Les diferents acusacions d'enaltiment del terrorisme, discurs d'odi i injúries a la corona i a les institucions de l'estat mostren una institucionalització de la repressió.

La llibertat d’expressió és inexistent si t’autodenomines comunista, republicà, feminista, antifeixista, tot val per tal d'acusar-te d'atemptar contra l'establishment i silenciar-te.

S'ha de saber què, malauradament, a les institucions de l’Estat Espanyol encara queden arrelades profundes idees feixistes i franquistes, que amb el pas dels anys no fa més que reafirmar-se.

Sols són permeses les ideologies que ells defensen i les altres, simplement silenciades. Hem d’admetre que no ens agrada gens haver de suportar frases d’un antic militar, com: "Anem a afusellar a 26 milions de comunistes" i que la justícia no faja res al respecte, potser ja estem acostumats.

Encara que Hasél a les seues lletres i publicacions ha sigut clar i concís i de vegades un poc “bord” , mai ha desitjat la mort a ningú, ni tampoc incita a l’odi. Només explica un cas que per molt que vulguen amagar, no poden fer-ho, la monarquia espanyola ha robat, ha gaudit amb els nostres impostos assassinant animals, han expoliat els nostres recursos, mentre que a cada discurs no dubtaven en declarar solemnement que "todos los españoles somos iguales ante la justicia". Què li ho pregunten al Juan Carlos, a la Cristina, al Iñaki i a tants altres Borbons, que es riuen de nosaltres a la cara.

Dir veritats com punys està mal vist, i és condemnat, si parles del rei o de les misèries del sistema capitalista corrupte. 

Denunciar i informar de temes objectius que puguen desestabilitzar el sistema que tenen muntat algunes persones, és delicte. Recordeu que Hasél entrarà en uns dies a presó, i estarà 9 mesos i 1 dia, però pot arribar a passar fins a 2 anys seguits, i acumulant totes les causes, en serien 20, per no callar-se i dir el que pensa com ho pensa. Ni en l'Audiència Nacional, ni en els diferents judicis que ha tingut des del 2011, s'ha retractat mai.

Som la vergonya d’Europa, i  si volem evolucionar com altres països europeus, primer que tot hauríem d’aprendre el vertader significat del concepte Llibertat d’expressió. 

És un dret fonamental a la Declaració universal dels Drets Humans, però el Partit Popular, amb el suport del PSOE, van fer la coneguda com Llei Mordassa (Llei de seguretat ciutadana), per poder actuar contra qui alterara l'status quo.

Pablo Hasél, Valtonyc, Strowberry vocalista de Def Con Dos, Shahid, i fins i tot un jove veí del poble, entre tants altres, han explicat a les seues cançons o a les seues xarxes socials que els Borbons són uns lladres i que l'estat empara la repressió per mantindre els privilegis d'uns pocs. I la conseqüència ja la sabeu, presó i multes.

Els mitjans de comunicació cada dia ens mostren noves acusacions contra la monarquia, vinculades amb tràfic d'influències, blanqueig de capitals, comissions irregulars, adulteri, comptes corrents en paradisos fiscals, i mil misèries més que haurien de fer obrir els ulls a tots aquells que van vore en el pas de la dictadura a la monarquia parlamentària, una transició modèlica.

Si no som capaços d'exigir els nostres drets i explicar les coses com són, el franquisme social haurà guanyat. El govern de l'estat ha de derogar la Llei Mordassa, per evitar que casos com el de Dani Gallardo tornen a produir-se. Només ho faran si els ho exigim!

Ara són els rapers, músics, titellaires, líders polítics catalans, joves bascs, i un llarg etcètera, però demà podries ser tu.

No et calles, no permetes que la por determine el nostre camí. Som lliures d'opinar diferent, i no hi ha presons suficients per tancar-nos a totes.

Estefania Mota

#llibertatPabloHasél

#llibertatd'expressió

No ens confiem

La pandèmia assola els nostres pobles, les nostres residències i qualsevol pot ser-ne víctima. 

El personal de l'àmbit sanitari, viu cada dia històries dramàtiques, fets reals dels qual la resta no en som conscients, és per això que vos volem contar està història basada en fets reals:

Amparo, 78 anys, una dona forta i valenta que ha treballat tota la seua vida per a que a la seua família no li faltara res. Només prenent medicació per al dolor a les mans, seqüela de tantes hores a la màquina de cosir. Un dia rep la visita del seu fill, un xic al que no li preocupa massa llevar-se la mascareta només arriba a casa la mare. Entre altres coses, parlen de les ganes que té ella de tornar a retrobar-se amb les amigues i d'anar a eixe viatge pendent que cada any acostumen a fer. 

Des que el pare ja no està, la família i les amistats són el seu motor. Després del dinar que havia preparat Amparo amb tant d'entusiasme, ell l'abraça, la besa i li diu que ja es voràn el diumenge següent. 

Ella comença uns dies després a trobar-se malament, no pot menejar-se, li costa respirar, el fill la duu a urgències i acaba ingressada en un llit d'hospital. La família pensa que pot ser una simple infecció, un constipat típic dels mesos d'hivern. La infermera tranquilitza al xic, -anem a fer proves, està en bones mans-. El que no s'esperaven es confirma. Covid positiu, els goteros van en marxa, respirador connectat, està aïllada i sola. 

Mentre Amparo lluita per la seua vida, el fill no sap com ha pogut passar, estava bé, sols la visitava ell. Ni tan sols les amigues havíen anat a casa la mare, des de l'inici de la pandèmia es contactaven telefònicament. Comença a recordar aquella quedada amb els amics per Nadal. Les rialles d'aquell dia festiu es transformen en plors, en pena, en culpa. Rep una cridada desde l' hospital, prega bones notícies, necessita saber que la mare està millor, que una persona tan forta com ella pot amb això i més. No, no pot ser. Ja no hi van haver més diumenges a casa la mare, ni més abraçades. Amparo ja no hi és. 

Més de 50.000 persones han perdut la vida des de l'inici de la pàndemia a l'Estat Espanyol. La majoria dels casos es donen a l'àmbit familiar. 

En memòria de les víctimes.

No baixem la guàrdia, totes i tots podem ser Amparo, les seues amigues o el seu fill.

Esther Felis

Tècnic de Farmàcia.

Article d'opinió 25N: Estefania Mota

CONTRA LES VIOLÈNCIES CAP A LES DONES

Quan es parla de violència cap a les dones, es parla de tot tipus de violència, i es vol visibilitzar tota la violència amagada. La violència cap a la dona comença en llocs tan impensables i de maneres tant diverses i malauradament “normalitzades" que quan alcem el crit davant comentaris ofensius i denigrants cap a les dones, ens tracten d'exagerades, boges i obsessionades, entre d'altres…. I malgrat que avancem i evolucionem com a societat, pareix que el masclisme es queda tan arrelat al subconscient col·lectiu, que costa fer entendre i fins i tot es posa en dubte que ho és!!

Entenem com a violència cap a la dona qualsevol maltractament, fisic, moral o psicològic dedicat a la dona pel simple fet de ser-ho. Que passaria si a l'home, pel simple fet de tindre genitals masculins i assumir eixe rol, se'l denigrara? No ho sabem, perquè mai ha passat...

Maltractament també és, quan una dona rep per part del seu superior (sent este un home) al seu treball, improperis, insults del nivell tan baix com: “Dona havíes de ser”… entre milers més, tristament…

O fer comparacions vergonyoses i insultants quan una dona que ha parit, i ha quedat grosseta, dedicar-li un: “ostres t'has desbotifarrat, després del part" - aquest he hagut d'escoltar-lo en una ocasió, per un cap missògin i maltractador- … una pena i una vergonya en ple segle XXI.

Violència és intentar abusar d'una xica, quan aquesta ha begut unes copetes més que de costum, o quan ha volgut seguir el joc dels “amics” i ha consumit estupefaents… No per això, has d'abusar d'ella, ni violar-la!!

Violència és quan una dona, casada, amb filles i fills, s'ha de fer càrrec d'ells, de casa i del seu marit, encara que aquest últim estiga menyspreant-la contínuament. Sense oferir-li suport de cap tipus, tancant-se a l'habitació ignorant-la.

Violència és tirar-li a la cara a la teua dona uns moniatos al forn, que ella t'havía preparat amb tota la seua estima, perquè has arribat a casa frustrat del treball o de qualsevol altra situació…

Violència és humil·liar a la teua parella davant de persones deconegudes i treure burla del seus cabells o de qualsevol altra cosa...

Violència és fer gestos obscens a la teua companya de classe de 10 anys, canturrejant un reggaetón desagradable i amb gestos sexuals explícits...

Violència és assetjar virtualment a xiquetes demanant fotos íntimes, sent tu un adult que vols aprofitar-te d'una menor... Prou pedòfils assetjant a les nostres filles!

Totes estes situacions descrites estan basades en fets reals. Totes estes formes de violència cap a la dona són denunciables.

Dès de l’Esquerra de Tavernes rebutjarem qualsevol tipus de violència dirigit cap a cap dona, ni xiqueta. Les violències no entenen d'edats, ni de situacions, qualsevol comportament “innocent” pot amagar un comportament deningrant cap a les dones.

En l'Iceberg del masclisme, molts comportaments estant submergits, i veuen la llum en situacions molt concretes.

El sistema patriarcal ha fet molt de mal a la nostra societat, hem de reflexionar i no permetre ni normalitzar cap tipus de comentari o acte que siga per a denigrar a la dona, pel fet de ser dona.

El 25 de novembre, fes teua la lluita de totes les dones, penja't alguna cosa de color morat, visibilitza les assassinades, les que tenen por a parlar i les que creuen que si hi ha amor tot s'ha de perdonar.

Companya, no estàs sola, si veus açò, i necessites ajuda, compta amb mi, vull ajudar-te!

ESTEFANIA MOTA 

La qüestió de la circumval·lació

Fa anys que el veïnat de Tavernes reclama una alternativa per a evitar que vehicles pesats deixen de creuar el casc urbà per la carretera i poder guanyar en confort i seguretat. La solució proposada per l’Ajuntament al Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU) va ser la construcció d’una ronda pegada al riu Vaca, que absorbira el trànsit passant. Malauradament, la negligent política urbanística del PP al Vergeret va impossibilitar la seua construcció tal i com estava plantejada si abans no es realitzava una canalització del riu per poder-li guanyar terreny a aquest i solucionar, a més, els problemes d’inundabilitat. Només es va poder executar, en part, el vial de servei que aniria pegat a la circumval·lació, que es tracta de l’actual Avinguda de les Corts Valencianes. El projecte delaminació del riu no s’ha pogut portar a terme encara, i per a resoldre la situació d’inundabilitat del Vergeret, l’Ajuntament va presentar a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer un projecte de mural marge esquerre del riu Vaca, que fins fa poc es trobava en fase d’informació pública.

Recentment, la Generalitat Valenciana, a instància del govern de Compromís a l’Ajuntament de Tavernes, ha reprès els estudis de circumval·lació de la CV-50. Ho fa, però, rebutjant el projecte del PGOU (Pla General d'Ordenació Urbana) i modificant substancialment el traçat previst per un altre que situa la circumval·lació al sud del riu Vaca. El motiu que l’Ajuntament va al·legar per aquest canvi va ser la no inclusió del projecte de laminació del riu als Pressupostos Generals de l’Estat.

Portar la carretera a l’altre costat del riu causarà un impacte ambiental i paisatgístic molt negatiu sobre la vall de Tavernes i la pèrdua de moltes terres agrícoles. Les infraestructures lineals fragmenten el territori, sent aquest un dels problemes més greus de pèrdua de biodiversitat, doncs redueixen notòriament l’hàbitat disponible de nombroses espècies per l’efecte de vora. Per a evitar la fragmentació i fer un ús més eficient del territori, aquestes infraestructures cal fer-les pegades a d’altres ja existents, com ara el casc urbà valler. Vivim en un entorn singular i fràgil, i és responsabilitat nostra defendre’l de qualsevol agressió injustificada. El tapís verd que ofereix la vall des del casc urbà fins les muntanyes és un valor que devem defensar. Ficar una barrera enmig la vall ens sembla inadmissible.

Si bé l’espai per fer la circumval·lació plantejada al PGOU sense el projecte de laminació del riu Vaca és insuficient, sí es pot fer una modificació d’aquesta per donar-li cabuda. Es pot crear un carrer perimetral amb una calçada de 8-9 metres d’amplària i doble sentit, aprofitant el carrer ja existent, que permeta alleugerar de trànsit l’actual carretera. Aquesta postura és la que defèn l’Esquerra de Tavernes: la d’un vial de doble sentit pegat al casc urbà i al riu. Així, s’alleugera de trànsit l’actual travessia urbana de la CV-50, es millora la connectivitat del Vergeret i de la zona oest del municipi, es redueix la necessitat de pas pel Passeig Colon i es possibilita la construcció d’un passeig fluvial que recórrega tot el casc urbà pegat al riu. Tot açò sense necessitat de crear nous impactes a l’horta de Tavernes ni d’expropiar terres fèrtils agrícoles.

Per fer compatible aquesta ronda, hem al·legat contra el projecte del mur del riu Vaca, per poder tindre l’espai suficient a l’altura de la urbanització del Vergeret. Alhora, ens hem posicionat encontra de la circumval·lació proposta de la Generalitat i estem treballant per tindre una reunió amb els responsables i traslladar-los la nostra opinió.

L'Esquerra de Tavernes considera un atac a la democràcia i a la transparència la retirada de competències del Ple municipal

                                  


El Ple de hui, dilluns 3 d'agost de 2020, ha aprovat, amb la majoria de Compromís i el PSPV-PSOE, retirar totes les competències possibles al Ple i delegar-les en la Junta de Govern Local.

La retirada d'atribucions del Ple, encara que legal i permesa en l'ordenament jurídic, és un atac frontal a la transparència i a la participació dels grups polítics en la fiscalització de la tasca de govern, per això hem votat en contra.

Des de l'Esquerra de Tavernes, entenem que un govern orgullós dels seus actes, no ha de tindre necessitat d'amagar res. Compromís i els seus socis del PSOE, haurien de fer cura d'humilitat, i entendre que representen els interessos del poble, no els seus propis. Les pressuposades raons d'agilitat en el tràmit d'expedients, no són més que una trista excusa per recuperar el poder absolut que la majoria electoral perduda els donava.

La falta de coherència entre les paraules i les accions, esdevé en una paradoxa, on per un costat es deixa al Ple sense atribucions, i per l'altre es promociona i enarbora la bandera de la transparència i la participació ciutadana a través de les regidories corresponents.

No voler generar debats oberts per enfrontar-se a les preguntes i argumentacions de l'oposició, comporta una vulneració del sentit més pur de la democràcia. Tots i totes els qui hem sigut elegits pel poble, hem de retre comptes de les nostres accions.

La ciutadania mereix saber quines decisions es prenen al si del seu ajuntament, i té dret a que se l'escolte i no que se li oculte cap circumstància. I més encara si parlem, per exemple, dels Pressupostos Municipals, que no han estat oberts a la participació.

La tasca dels grups polítics és essencialment servir d'altaveu dels interessos de la ciutadania, amb accions com aquesta, el govern ha volgut deixar de banda el compromís assolit amb la ciutadania a les urnes, per iniciar una etapa on els interessos particulars i partidistes seran el centre de l'activitat del govern municipal.

Front a esta situació, des de l'Esquerra de Tavernes-Plataforma Ciutadana, exigirem sempre més transparència i tota la informació que els nostres conciutadans i conciutadanes mereixen saber, perquè no podem acceptar, de cap manera, que un partit que es diu progressita, pretenga prendre acords en secret.

El govern local ha mostrat la seua cara més fosca. Nosaltres seguirem reivindicant una democràcia real, on la participació de la gent en tots els assumptes del dia a dia del poble, siga la clau de volta del Tavernes del futur.

Contra el seu obscurantisme, nosaltres sempre exigirem més transparència

De lluita, lliberat, Operación Triunfo i altres shows.

La consciència de classe obrera fa temps que no es remou entre les ments de les generacions més joves que habiten el nostre món. La pressió de l'individualisme consumista d'arrel nord-americana més extremat, ha vingut per quedar-se. Els vells fantasmes que recorrien Europa, vagabundegen per les misèries d'una societat que es podreix a mans de fútils interessos individuals.

Els nostres drets, com a individus que tenen necessitat de vendre el seu temps i el seu esforç a canvi d'una contraprestació econòmica per poder subsistir, s'han vingut retallant amb eficàcia premeditada de mans de les titelles del gran poder econòmic. La certesa d'una mort anunciada, no la fa menys dolorosa.

Hui commemorem, com és habitual al nostra imaginari col·lectiu, una derrota per fer bandera d'una victòria. Sense entrar en detalls que podeu trobar abastament a les xarxes, cal recordar que l'1 de maig és considerat el Dia Internacional de la Classe Treballadora, com a conseqüència de la condemna uns a presó i altres a mort, de 8 obrers de Chicago (EUA) el 1886, que lluitaven per la conquesta de la jornada laboral de 8 hores, en un context de Revolució Industrial, d'un incipient moviment obrer que ja es mobilitzava amb vagues i una explotació massiva de la mà d'obra. Aquests companys, van ser acusats de llançar una bomba a la Policia en una manifestació, fet que posteriorment es va demostrar fals.


Ja en situació, cal fer una mirada introspectiva de què és per a nosaltres el 1er de maig o, més bé, quin ús en fem d'ell.

Les lluites d'ara no s'allunyen molt de les d'abans. Treballem per poder alimentar-nos, comprar allò que considerem necessari, cuidar de la família, gaudir d'allò que anomenem vida, en fi, treballem per poder transitar el camí entre la vida i la mort, amb certes comoditats.

Si abans reivindicàvem la jornada de 8 hores, el dret a un salari digne a unes vacances pagades, ara no és menys cert, que lluitem pel mateix. Molts són, som i sou els joves i no tant joves, que hem viscut la part més dura dels altibaixos del sistema capitalista. Pot sentir-se afortunat qui no ha tingut un treball precari, qui ha pogut abandonar el domicili familiar per formar una vida en solitari o en parella o qui no ha hagut de treballar per pagar-se els estudis d'unes universitats cada vegada, per desgràcia, menys públiques.

Jornades de treball que superen amplament el que una persona hauria de suportar, salaris que obliguen a compaginar diverses ocupacions alhora, pisos compartits com a únic recurs per no haver de tornar amb 30 anys a casa als pares, barrejat amb una hiper-formació que és necessària per destacar entre la multitud de demandants d'ocupació, incertesa laboral que comporta una incertesa vital. Generacions que naveguen a la deriva en l'oceà de l'explotació de l'home per l'home, sense rumb definit i amb el timó enganxat de contractes precaris, treball en pràctiques i moltes i moltes oportunitats d'adquirir “experiència” sense suposar-li un cost a l'empresa que caritativament t'ha ofert eixa immillorable oportunitat.

I què fem davant de tot això? Alguns es queden al sofà, esperant temps millors, altres tenen el cap ocupat amb els devenirs de la Isla, Operación Triunfo, Maestros de la Costura o qualsevol d'aquests reality shows prefabricats per entretindre. A altres, però, ens pesa en la consciència la necessitat de canviar la nostra relació amb el món que ens envolta. La militància política i l'activisme sindical, són la clau de volta per canviar les dinàmiques de creixement i fallida del sistema.

La perpetuació d'un model caduc, fraudulent, espoliador, desastrós per al medi ambient, sexista i misògin, eminentment elitista i perversament cruel, no és possible si no ens convertim en els seus hereus i el mantenim viu, sense voluntat de ser-ho, o amb la desesperança efectiva de ser-ho.

Si tenim els mateixos problemes que havíem dit abans, com els combatem?, fàcil, amb els mateixos mitjans. Les relacions canvien, la màscara d'uns i altres evoluciona, però l'arrel de tot es manté, perdura immutable al pas i el pes dels anys.

Si abans moríem en accidents a les antigues i molt elementals manufactures, ara morim amb les màquines últim model de la més prestigiosa marca, que fa reduir costos salarials i augmentar el guany. Perquè la nostra vida, val només la plusvàlua que siguem capaços de generar. Si eres un bon treballador, no et queixes i dones fins l'última alenada de vida a la teua fàbrica, al camp o al bar, per posar uns pocs exemples, seràs recompensat amb algunes modestes, però ben publicitades recompenses. L'orgullós patró, et premiarà amb alguna llaminadura, mentre tu segueixes i segueixes fent-lo guanyar, guanyar i guanyar. Els empresaris posen en risc el seu patrimoni?, sí, però nosaltres posem en risc la nostra vida i la nostra salut, i això no hi ha productivitat que ho pague.


Quin és el camí que ens queda?. Fer el mateix que van fer els nostres avantpassats un temps pretèrit no tan remot. Reivindicar-nos, lluitar, manifestar-nos i defensar-nos de l'opressió. Els nostres drets, no ho són per art de màgia, persones com nosaltres, amb els seus desitjos, encerts i desencerts, van fer de la seua por una virtut i es van unir en forma de sindicats o agrupacions obreres, per descobrir que de la suma de les seues pors, naixia una flama d'esperança, per descobrir que la classe obrera, unida, podia fer front a uns pocs empresaris, per descobrir, si més no, que en la nostra unitat col·lectiva, en les masses, està la força per imaginar un món millor i, sobretot el poder per fer-ho.

Per tot això, feu una mirada enrere, penseu en els vostres avis, besavis i besàvies, tots els qui ens han precedit, i imagineu-vos què no estaríeu disposats a fer si no tinguéreu com alimentar els vostres fills, o no tinguéreu un sostre on viure. Les seues lluites ens van deixar uns drets, que pensem intocables, però que només depenen de la capacitat que tinguem per defensar-los.

Ni les bones voluntats ni els pseudo-progressismes que amaguen un feixisme incipient, van a permetre'ns alliberar-nos del jou de l'explotació. Això només ho farem solidàriament, amb treball col·lectiu, amb empatia i la certesa que altres persones estaran disposades a ajudar-nos en cada batalla i en cada lluita.

Mireu cap endavant, penseu en el vostre futur, afilieu-vos al sindicat que millor defense els vostres drets i reivindiqueu-vos. Ara no podem eixir als carrers, però sí podem formar-nos, explicar d'on venim i cap a on volem anar.

Passeu un bon 1er de maig, obreres i obrers del món, uniu-vos, unim-nos!

Cristian Perelló Vidal