LA MUTILACIÓ GENITAL FEMENINA

Parlem de lesionar o alterar els òrgans genitals d'una xiqueta o d'una dona sense cap motiu mèdic, sols per un motiu estrictament cultural.

Sols de pensar-ho ens recorre un calfred. Una pràctica cruel que perpetua la desigualtat de gènere.

Aquesta pràctica tan bruta es dona a països on la violència cap a les dones està arrelada al més profund de subconscient col·lectiu.

La MGF està present a 30 països de l'Àfrica Subsahariana, Orient Mitja i Àsia i la seua prevalença varia entre països i grups ètnics. S'estima que 200 milions de xiquetes i dones han patit MGF i que 3 milions de xiquetes estan en risc cada any, segons un estudi d'Unicef del 2016.   

La MGF es practica en alguns casos com un ritus de transició a l'edat madura i en altres casos, com una forma de controlar la sexualitat de la dona. També en moltes comunitats es practica perquè es creu que garanteix el futur matrimoni i l'honor de les famílies.

Aquesta pràctica és molt perillosa per a les xiquetes i les dones i pot tindre diverses conseqüències físiques i psicològiques.

Les mèdiques són dolor intens, hemorràgies, infertilitat, infeccions, complicacions al part, mort del fetus o mort de la mare.

Les psicològiques són trastorn d'estrès posttraumàtic, depressió, problemes de memòria, dependència de substàncies, trastorn dissociatius, baixa autoestima, fòbies, trastorns d'ansietat...

Hi ha 4 classes de MGF, segons l'OMS:

-Tipus 1. Resecció parcial o total del clítoris i/o del prepuci. Clitoridectomia..

-Tipus 2. Resecció parcial o total del clítoris i els llavis menors amb o sense escissió dels llavis majors.

-Tipus 3. Estretament de l'obertura vaginal amb la creació d'un segell mitjançant tall i reconstrucció dels llavis menors i/o majors, amb o sense escissió del clítoris. Infibulació.

-Tipus 4. Tots els demés procediments lesius dels genitals femenins amb fins no mèdics, tals com la punció, perforació, incisió, raspat o cauterització.

Moltes dones no volen parlar d'aquest tema. Les dones enquestades mundialment per Unicef i l'Organització Mundial de la Salut assenyalaren que aquest és un tema tabú, les dones senten temor, pànic, de les crítiques.

 També, de vegades, no volen parlar perquè al seu territori ja és il·legal aquesta pràctica, encara que es continua practicant i per tant tenen por dels procediments judicials que se'ls podien obrir a familiars.

Els testimonis que s'han pogut arreplegar són impactants.

Per exemple el d'Asha Ismail que va sofrir la mutilació als 5 anys: "La meua pròpia mare em va enviar a comprar les fulletes per a la meua ablació", "quan les xiquetes jugaven entre elles, la que no estava mutilada era com que estava bruta"

O el testimoni de Joyce: "Pensava que em moria de l'hemorràgia que vaig patir" ,"ho vaig fer per la pressió de l'església i de la comunitat".

Al País Valencià tenim el testimoni de l'activista Aminata Soucko, Presidenta de l'Associació Red Aminata, que viu a Espanya des de fa onze anys i és procedent de Mali. "La meua família em va practicar la MGF tipus III amb uns dies de vida i em va obligar a casar-me sent menor d'edat, truncant així el meu somni de llicenciar-me en medicina. Tal com sol ser costum en molts països poc avançats en drets socials, especialment respecte a les dones. Després de molts anys de sofriment, vaig aconseguir tindre el coratge per a rebel·lar-me contra totes aquestes injustícies. He deixat arrere un matrimoni forçós i una llarga història de violència de gènere, amb orgull puc dir que gràcies a les lleis d'aquest país tinc la custòdia de la meua filla i sé que ella no patirà la MGF".

Des de Nacions Unides diuen que hi ha motius per pensar que es pot eradicar i lluiten per l'eradicació plena per al 2030.

També en diversos països estan fent-se operacions no amb motiu estètic, sinó funcional. Un exemple és el de la cantant Inna Modja, activista contra l'ablació que va explicar que ella es va sotmetre a l'operació del clítoris.

A l'Estat Espanyol, ja al 2013 ,el Dr. Barri Soldevila va aprendre la tècnica a París. A la Sanitat pública, a Catalunya el 2015 es va posar en marxa un programa de reparació de l'ablació genital femenina.

Podem trobar també un protocol d'actuació sanitària davant la mutilació genital femenina al País Valencià, elaborat amb la participació de professionals sanitaris d'atenció primària, atenció especialitzada, salut pública i serveis centrals de la Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública. On també s'ha comptat amb la col·laboració de líders comunitaris de l'àmbit associatiu. (Podeu consultar els seus noms i el contingut a la guia de la Generalitat (www.san.gva.es).

El 2009 una jove somali es va sotmetre a la primera reconstrucció de clítoris a València, amb 25 anys. Una intervenció d'uns 45 minuts molt important per a ella, com per a moltes altres operades posteriorment. Operació física que ajuda també a la recuperació psicològica. Aquesta ajuda de reconstrucció física i psicològica fan possible una reparació del mal causat o almenys un atenuació..

No oblidem que no sols existeixen els problemes del primer món. No oblidem que hi ha moltes activistes que lluiten o han lluitat per a què aquesta barbaritat acabe. Activistes com Khaira Arby, Nice Nailantei, Fauziya Kasinga, Aminata Soucko...

Actuem per a que es faja realitat el càlcul de Nacions Unides i que al 2030, si no pot ser abans, quede eradicada la MGF.

Podem actuar col·laborant en diverses associacions com: FUNDACIÓN KIRINA, ONG PLAN INTERNACIONAL (), AYUDA EN ACCIÓN  o FUNDACIÓ WASSU UAB 

Destacar l'associació i el treball d'Aminata Soucko al País Valencià, on treballen per la formació i divulgació de temes relacionats amb la lluita contra la MGF. Treballen en diversos projectes i tota ajuda és benvinguda.

La seua pàgina és: www.redaminata.org.


Àngela Peiró Camús