jueves, 25 de abril de 2019

A Tavernes, en valencià!


                                            

El valencià és parlat a la nostra vall des del segle XIII de manera ininterrompuda. Els últims quatre-cents anys ho ha sigut, a més, de forma pràcticament hegemònica. Ni els Decrets de Nova Planta del 1707 ni la castellanització de primeries del segle XX de la classe dirigent i popular a les grans ciutats valencianes, va tindre massa influència al nostre poble. Només durant el franquisme, l’administració, la immigració castellana, els mitjans de comunicació i la consideració d’estatus social van provocar una presència palpable del castellà als quefers quotidians de Tavernes. Però prompte es recuperaria la situació hegemònica del valencià amb la restauració de la democràcia, motivada per la voluntat del poble valencià a tindre el seu propi autogovern i enfortir les seues senyes d’identitat, per la creació de línies en valencià a les escoles i per l’aparició de mitjans televisius en la nostra llengua.

Malauradament, la situació està canviant. L’augment de la presència del castellà entre els joves de Tavernes és un fet fàcilment perceptible si parem l’orella al carrer. El castellà va guanyant terreny com a llengua d’ús habitual entre els i les adolescents vallers. Malgrat ser un dels municipis de més de 15.000 habitants més valencianoparlants del país, ací també veiem com l’ús valencià va reculant cada dia més. A les dades ens remetem (consultar els mapes).

La falta de mitjans de comunicació en la nostra llengua són un llast per a la normalització del valencià. Els joves no tenen els referents televisius que molts de nosaltres vam tindre amb Canal9; els seus, tots parlen castellà. I en un món cada vegada més globalitzat on es prioritzen les majories front a les particularitats, ho tenen ben senzill per prescindir del valencià.
Però a més, hi ha un altre factor afegit molt important: hem passat de ser un municipi amb menys d’un 1% d’immigrants a l’any 2000, a tindre vora un 8% el 2018. Fins ara, la poca presència d’immigrants els forçava a aprendre la nostra llengua per poder fer vida plena a Tavernes; com ha de ser, com qui va a viure a Zuric i ha d’aprendre alemany. El problema sorgeix quan els immigrants esdevenen una minoria considerable i ni uns fan per integrar-se, ni els altres fem per a que s’integren, al canviar-nos fàcilment d’idioma per dirigir-nos a ells.                                                                                                                                              

Amb este panorama, hom espera que els diferents governs actuen en pro de la promoció i ús del valencià. No de bades, el nostre estatut afirma que “s’atorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del valencià”.

Desafortunadament, no està sent així. Més bé al contrari. Amb l’onada espanyolista (castellanitzadora) que estem vivint des de la irrupció de Vox, veiem discursos que s’allunyen molt d’allò marcat a l’estatut. El PP i Ciudadanos proposen que el castellà siga la llengua vehicular a les escoles. Isabel Bonig (PP) arriba a afirmar que el castellà perilla al País Valencià. Per no parlar del menyspreu que rellevants dirigents de Ciudadanos han fet sobre el valencià. La valencianofòbia d’estos partits és ben coneguda, però més sorprenent ha resultat ser la llei del plurilingüisme del Govern del Botànic (PSPV i Compromís) que augmenta significativament les hores de castellà a l’escola a aquells alumnes que abans comptaven amb la popularment dita “línia en valencià”, exposant encara més els joves més valencianoparlants al castellà.

Per tot això, creiem que calen mesures per promocionar l’ús de la nostra llengua entre els sectors amb menor presència del valencià: la joventut i els immigrants. I a tots els nivells: estatal, autonòmic i local. Centrant-nos en el que ens és de competència, cal reforçar els plans municipals d'integració de les persones migrades, afavorint i creant espais de convivència i d'aprenentatge de les persones nouvingudes per tal que es puguen sentir part de la nostra societat, en igualtat de condicions. La gent que arriba nova al poble, siga de països estrangers o de diferents parts de l'estat, ha de sentir-se còmoda i predisposada a aprendre el valencià. I som nosaltres, els d'ací, els qui hem de fer el possible perquè s'integren, fent valer l'esforç que dediquen, lloant la voluntat i donant-los el suport i l'ajuda que necessiten, per què, quan nosaltres volem aprendre una llengua, siga xinès, alemany o basc, veritat que no ens agrada que se'ns burlen?. Per això, fomentarem xarxes de voluntariat per a la integració, ampliarem l'oferta de cursos d'alfabetització per a persones migrants i establirem un protocol d'acolliment lingüístic, amb cursos, tallers i activitats per a la plena inclusió.
Amb les persones joves i els infants cal implicar-se especialment, fomentant el coneixement de la nostra llengua des de l'inici de l'escolarització. Caldrà fomentar activitats lúdiques, educatives i culturals plenament en valencià i treballar per facilitar materials, premsa, revistes i jocs que fomenten la normalització lingüística.


A l'administració, peça clau de tot el procés, és imprescindible fer valer la normativa, en tots els processos de licitació, contractació, concessió de permisos i llicències, informant a les empreses de les obligacions lingüístiques en que poden incórrer i com superar-los. A nivell mercantil, caldrà fomentar la corresponsabilitat de les empreses en la promoció i l'ús de la llengua per fer-les partícips del plans de normalització. I, també, és necessari ajustar la Relació de Llocs de Treball, per exigir el nivell de valencià corresponent a cada categoria instant a més, a que puga ser considerat requisit d'accés.
Tota persona ha de poder comunicar-se amb l'administració de manera fàcil i eficaç, sense que puguen ser vulnerats els seus drets lingüístics. Per això, caldrà fomentar també el coneixement de la llengua de signes als punts d'informació municipals.

En definitiva, cal ser conscient que les substitucions lingüístiques són un fet més ràpid del què ens puguem imaginar. Només cal veure com la ciutat d’Alacant era pràcticament monolingüe en valencià a inicis del segle passat, i com ho és ara. Actuem abans que siga massa tard. No volem ser la generació que veu morir la nostra llengua!

Carles Fermí Jareño Martí

* Mapes d'elaboració pròpia










martes, 23 de abril de 2019

Orgull Valler?


Orgull valler, em sona com a lema d’alguna agrupació ultra, “orgullo español”, “orgullo vikingo”... encara que sentir-se orgullós no és sinònim d’ultra, però venint d’organitzacions polítiques o polititzades si que em semblen.

Deixant a banda si podem sentir-nos orgullosos de ser vallers, podríem aprofundir un poc; quede clar que jo estic orgullós de ser valldignenc, i valencià i prou, sols per raons merament d'haver tingut la sort d’haver obert els meus ulls a aquesta terra. Podríem explorar eixe sentiment d’orgull a veure si tenim raons per proclamar als quatre vents que som de Tavernes de la Valldigna, amb molt orgull pel que tenim, no pel que som.

Tinc orgull de ser de Tavenes per:

• Tindre un poble brut, amb poques papereres.
• No tindre un tràfic ben regulat. 
• No tindre una ciutat de l’esport com va prometre Compromís.
• No tindre una estació al costat del poble com va prometre Compromís. 
• Tindre cada vegada menys treball per als nostres joves. 
• Vore com tanquen els petits comerços.
• Vore barreres arquitectòniques per a la gent amb mobilitat reduïda.
• No tindre un centre per als nostres majors. 
• Tindre els nostres camins del camp bruts. 
• Oferir un turisme de baixa qualitat, sols de sol i platja.
• No tindre un carril bici que connecte poble amb la platja.
• No oferir els nostres joves estudiants horaris més amplis a la biblioteca.
• No oferir un oci més saludable als nostres joves.
• No haver llevat tots els símbols franquistes que hi queden. 
• No haver fet viable la Mancomunitat de la Valldigna. 
• Haver eixit de la Mancomunitat. 
• No haver acabat amb els "enxufats" a l’ajuntament. 
• No desconnectar ajuntament de l’Església. 
• No posar solució als fums i olors de la industria asfàltica. 
• No ser capaços d’impulsar cooperatives de consum i treball. 
• No oferir solucions d’integració als nous vinguts, amb i sense papers. 


En fi, no vull avorrir al lector, hi ha moltes coses per no sentir eixe orgull valler que ens volen vendre ara. Com sempre, hi ha alguns que no toquen de peus amb la realitat.

                                             


sábado, 20 de abril de 2019

Candidatura completa

Vos hem anat presentant els nostres candidats i candidates durant les últimes setmanes i de segur que ja els coneixeu.
Ara, ja registrats, volem demanar-vos que seguiu confiant en nosaltres, perquè volem ser la llavor del canvi que el nostre poble necessita.
Som l'única candidatura netament d'esquerres, i volem que totes i tots vosaltres participeu, opineu i decidiu, perquè sou la vertadera força del poble.
Ací teniu la llista completa:


Candidatura Eleccions Locals 2019
1- Zeus Grau Franco
2- Àngela Peiró Camús
3- Juan Vicente Salavert Pons
4- Mariola Moreno Perelló
5- Carles Fermí Jareño Martí
6- Pepa Monrabal Mompó
7- José Huertas Monreal
8- Núria Talens Carbó
9- Xavier Moreno Perelló
10- Maria José Corella Corella
11- Gerard Armengol Martí
12- Esther Felis Cañete
13- Miguel Ángel Hernández López
14- Estefania Mota Fernández
15- Adrià Pérez Vercher
16- María Isabel Manclús Almiñana
17- Cristian Perelló Vidal

Suplents
18- Gema Muñoz Sala
19- Manuel Pérez Peiró
20- Felicidad Casanova Aznar
21- Eduardo Bononad Sala



martes, 9 de abril de 2019

Som menys que els altres?





El passat diumenge 7 d’abril vaig assistir a la manifestació en defensa de la citricultura, el meu pare i jo, vam deixar la feina que teníem perquè estàvem convençuts que valia la pena acudir, perquè hi hauria molta gent del poble i sobretot , perquè confiàvem que el govern que diu que tant defèn la taronja, hauria predisposat mitjans, pancartes, cartells... qualsevol cosa per fer-nos visibles. Però en arribar estava impressionat... no veia a ningú del poble, de fet a la eixida de la manifestació, em vaig haver d'incorporar amb la gent de Benifairó. 

Ells sí tenien una bona pancarta i també havien anat amb un bus pagat per l’Ajuntament, igual que la gent de Simat.

En l'eixida de la manifestació vaig vore a Jaume Talens i a la seua família, ell en vore gent del poble es va alegrar i va aprofita per traure la “pancarta” que supose que l’Ajuntament li donà. En el transcurs de la manifestació s’incorporen tres persones més, una dona i dos homes, eixa va ser la representació del nostre poble i sobretot del nostre govern que tant diu que defensa el llaurador i la nostra taronja.

És trista, però eixa és la realitat de tantes i tantes manifestacions i concentracions. Només cal recordar l'última concentració al poble. Molta gent, expectant, atenta al possible manifest... apareixen els altaveus,s'agafa el micròfon, 5 minuts de discurs, i adéu. 


Eixa és la manera amb que el govern local pretèn ajudar-nos a nosaltres? Productors i llauradors a qui ens costa tindre altres faenes per poder viure mentre la taronja se'ns queda a l'arbre o la venem mal venuda?

Hem de ser conscients que la situació és molt greu, moltíssimes famílies, com la meua, viuen o han viscut tota la vida del camp, i volem seguir fent-ho, però pareix que a alguns no els importem, o és que igual no els donem prou vots... no ho sé, el que tinc clar és que ajuntament més menuts, sí que estaven presents, ben representats, i del nostre, els justets per aguantar la mini-pancarta amb l'escut de l'ajuntament.

Deu ser que el camp és això, un problema menor, que no mereix l'atenció suficient per part dels nostres governants.





Gerard Armengol

jueves, 4 de abril de 2019

Tard i mal: la mort de la nostra taronja


Malgrat que em sàpiga mal dir-ho, la nostra taronja, la millor taronja del món segons hem pensat tota la vida i així ho afirmaven orgullosos els nostres avis i pares, aplega a la fi. Te els dies comptats segons es veu vindre.

Ara és molt fàcil buscar culpables per tot arreu, però el cert és que culpables som tots. Des de sempre el propi llaurador i els propietaris no ens hem unit per a defensar-la, ni hem buscat la forma d'acoplar-nos a les noves formes de comerç tan salvatges que any a any, han anat fent-nos mal i deixant-nos abandonats davant d'aquest mercat que només pensa en que els intermediaris guanyen tots els beneficis, a costa com no, de deixar els productors arruinas, forçant-nos obligatòriament a abandonar la nostra feina i els nostres camps.

Ara que ja està tot el peix venut, comencen a preocupar-se els nostres governants per vore quines mesures prendre. Però ho fan ara, cara a les eleccions. Perquè com ja estem acostumats, només passen les eleccions tornaran a deixar-nos en la mateixa situació que tant hem patit, abandonats a la nostra sort.  
Per això titule aquest escrit de "Tard i mal", perquè ja que no s'han menejat mai per ajudar-nos, vosaltres, els qui ens heu traït, podríeu tindre la decència de no burlar-se dels llauradors per arreplegar un grapat de vots, que amb la que està caiguent ja en tenim prou ja.
Des de les esquerres, ens hem posicionat fermament en contra de la globalització perquè estava massa clar que anava a ser un desastre per als nostres productes. Però, per als mitjans i per a les multinacionals era més fàcil negar-nos el que era evident, que fer obrir els ulls i lluitar pels nostres camps. Així que ens han passat per damunt i la societat s'ha quedat tan tranquil·la mirant com ocurria.

Al final hem perdut tots. No ho dubteu. Tots!!

Com s'acostuma a dir:

L'any que ve més, però millor segur que no serà.

Xavier Moreno


Parlem de Benestar Animal

  Fins ara el Codi Civil contemplava als animals a l’estatus jurídic <de coses amb la condició de bens immobles>. Amb la llei 17/20...