Qüestió de races:radicalisme en l'extrema dreta

Una visió ràpida a la premsa confirma una situació que amb els anys ha anat despertant la meua preocupació,  l'augment del radicalisme en l'extrema dreta és un fet constatable, i en  conseqüència es fomenta i creix de l'odi cap a les persones provinents d'altres països i cultures diferents, això recorre i afecta a tota Europa.

Aquesta situació, com és comprensible, no és el millor model de política per  facilitar la convivència, si més no, tot el contrari.  Aprofitant que hui és el dia Internacional contra el Racisme, i que des de la nostra candidatura volem acabar amb la discriminació de les persones migrades, m'agradaria parlar-vos un poc de quina ha sigut la meua experiència i com  m'agradaria que fora la dels estrangers que viuen al nostre poble.   

Cal començar pel principi i parlar clar, he patit el racisme de primera mà durant els 10 anys viscuts a França. Per molt que aquest estat veí semble molt més avançat que nosaltres, en este aspecte està igual. Els allà adeptes a LePen són iguals que els seguidors d'Abascal d'ací.  

Puc estar orgullosa d'haver format una família "mestissa", amb unes precioses filles racialitzades. I esta és la situació que més problemes ha generat, des del principi hem hagut de confrontar mirades desagradables per part de la població caucàsica, els "blancs" de sempre, eixa raça que històricament ha donat per fet que un color determina la validesa o qualitat d'una persona... 

Durant els meus últims 4 anys a la Borgonya més profunda, he fet moltes amigues i amics, però el 90% eren elles i ells també extrangers . D'Itàlia, d'Armènia, de Madagascar, de l'Indonèsia, de Portugal, i com no i sobretot d'Espanya... I em pare ací per emfatitzar una situació de la qual cal ser conscients, jo com a persona caucàsica he hagut de defendre'm de comentaris racistes, i despectius per ser espanyola (cal recalcar, que no som massa ben vistos al nord d'Europa).  

Però eixe fet, juntament amb eI despreci cap a la meua família no m'ha servit mai per donar un mal tracte a ninguna persona, per despreciar a ningú, ni per prejutjar ningú per tindre un o altre color de pell. Mai a França he fet diferències pel fet de vindre d'un altre país, i molt menys ho he fet quan he tornat a la meua terreta.   

Ací a Tavernes, hi ha persones provinents d'Àfrica (Senegal, Congo, Marroc,...), de Romania, de Georgia, Estònia, i molts més països de l'Est d'Europa. Gent treballadora, famílies que han vingut per poder donar un futur digne a les seues filles i fills. Persones que de segur preferirien poder tornar als seus països, on no sentir-se discriminats, com per desgràcia al seu dia em va passar a mí. 

            Nosaltres els vallers i valleres, sempre hem sigut una societat oberta i plural i hem sabut crear entre nosaltres un sentiment de germanor. Esta germanor ha de fer-se extensiva i  fomentar activitats que ajuden a bastir una integració real.  Ajudant a les persones a que puguen comunicar-se amb tota la ciutadania vallera, en valencià, esforçant-nos des de les dues bandes a que es puga dur a  terme. 

M'atreviré a proposar que caldria fer al nostre poble, un dia de la  persona migrant, per exemple. I com les coses entren millor amb menjar, què vos semblaria una fireta de cuina d'arreu del món? ... Una jornada gastronòmica i de germanor real. De solidaritat i companyeris-me amb totes les persones. Fem que els xiquets i les xiquetes de Tavernes, amb il·lusió, puguen conèixer les cultures dels seus amiguets i amiguetes, perquè no ens equivoquem, són elles i ells qui formaran la societat del futur, i cal començar a preparar ara, els fonaments d'una societat més plural on el color de la pell o la procedència no siga motiu d'exclusió social. 

Cal involucrar a les famílies en aquesta tasca, fent-los sentir que també formen part del nostre poble perquè, han vingut per a quedar-se, i també són part de la nostra societat. Cal conscienciar i repetir mil i una vegades que cap ésser humà és il·legal. Que totes les persones, cadascuna amb la seua cultura, és important que es senta integrada i si volem fer perviure la nostra pròpia cultura, hem de fer que altres l'estimen, que la senten com a pròpia i acollidora, perquè si no canviem de mentalitat quan ens dirigim a una persona forània, preassumint que no ens entendrà, estem condemnant-nos a nosaltres mateixos. 

Fem més forta la nostra cultura mentre ajudem a la gent a integrar-se, perquè ningú és més que ningú, i si volem ser respectats, primer cal aplicar-se l'exemple.  

Es parla moltíssim d'inclusió, però hem de passar a l'acció, i el moment és ara.   

Estefania Mota.

Bona diada de la Valldigna

Arriba un nou 15 de març i volem recordar la nostra data fundacional amb orgull. Hem de ser conscients de la nostra història comuna, per a mantenir els vincles econòmics, polítics i socials que ens uneixen i ens fa ser eixa col•lectivitat que hom anomena, la Valldigna.

Cal recordar què hem sigut en el passat, quines són les nostres arrels, per enfortir-les i construir, amb el treball de totes i tots i amb la germanor que ens caracteritza, una vall més pròspera i moderna. Hem de construir aquella Vall digna idealitzada que la llegenda i el pas dels anys, ens han contat que va sorgir de boca del rei Jaume II “el just”.

Els pobles de la Valldigna, i els seus representants, hem de donar les passes necessàries per a convertir la nostra vall en un referent per al País Valencià. A pesar de l'encara actual situació de crisi, hem de ser capaços d’innovar, de crear, de millorar dia a dia.

El primer pas, però, és el de recordar. Recordar qui som i per què som com som. En aquest punt, els nostres ajuntament han posat de manifest, novament, que la nostra data fundacional no gaudeix, ni de lluny, de la transcendència d’altres dates més significatives.

Molts són els veïns i veïnes que, per falta de promoció, no saben què celebrem en aquesta data. Poc ajuda, doncs, que els actes institucionals propis de la nostra festivitat, s’ajornen fins als des 23 i 24 de març.

Volem que es tracte com cal el llegat que dels nostres avantpassats hem rebut. Hem d’exigir als diferents consistoris uns actes oberts a tot el món que conviden a la participació de tots i totes. On la història, el present i el futur de la nostra gent siguen el fil conductor per entendre què som els valldignencs.

Bona diada i bones falles.

Moltes coses a canviar al poble i a la platja. Poc pressupost? O poques idees i poques ganes de que canvien?

En un article anterior del meu company Juanvi Salavert sobre la platja, apuntà que es deixava per escriure algunes coses sobre les seues necessitats. Intentaré enumerar algunes d'elles.

1- Hi ha una servei mèdic pèssim per a una platja amb tanta afluència com la de Tavernes. Platja que, en estiu, supera àmpliament la població resident al poble. Una pregunta que em faig és, com pot ser que algú amb una urgència sanitària a les huit de la vesprada es trobe el centre sanitari tancat?

2- La neteja de l'arena és una cosa que s'ha de treballar, i molt, per a comoditat de l'estiuejant i per respecte a l'ecosistema dunar i marí. No és normal trobar-se tot tipus d'objectes: plàstic, metall, vidre o, com no, puntes de cigarret, que semblen ja formar part de la fauna dunar. Estic d'acord amb que s'ha de conscienciar i que la gent ha de ser més cívica, però un ajuntament responsable hauria d'usar els seus mecanismes per solucionar-ho. Estos residus s'han d'eliminar d'una manera adequada, però no amb l'actual maquinària que l'única cosa que fa és soterrar-los encara més per tal d'aplanar l'arena. Caldria fer una campanya de sensibilització així com crear un cos de vigilància o ficar una dotació de policia local a peu de platja per controlar-ho, tal i com ja es fa a altres municipis.

3- A l'avinguda hi ha rajols que no estan a nivell, amb el conseqüent perill -sobretot- per a la gent major. No és agradable vore una persona d'avançada edad caure en terra per esta qüestió.

4- Els contenidors del fem de l'avinguda estan posats en sentit contrari per a comoditat dels operaris que la recullen, però per a incomoditat del ciutadà, qui ha d'abaixar a la carretera o superar la zona ajardinada de palmeres. Sense comptar amb la dificultat de reciclar quan no hi ha espai suficient entre contenidors del fem i dels de reciclatge. Tant costa passar els contenidor a l'altre costat de la baixada dels passos de vianants? D'esta manera, hi hauria comoditat per a totes dues parts, tant pels operaris que la recullen com pel ciutadà qui la diposita.

5- Les palmeres que emmalaltixen, bé siga per l'escarabat - morrut roig- de les palmeres o per qualsevol altre motiu, poden caure quan fa vent, amb el conseqüent perill per al vianant. He vist caure diverses palmeres a la platja en plena temporada turística, quan l'afluència de gent és major. Una d'elles, sobre el pont de fusta enfront dels gofres; i si no arriba a ser per una persona que alertà que anava a caure, més d'una desgràcia haguera ocorregut. No es poden retirar estos exemplars malalts i/o dèbils per un altre tipus d'arbre més segur? I ja de pas, que done un poc d'ombra!

6- Els parcs infantils, tant els de la platja com els del poble, en estiu estan buits. Normal, a vore qui és el valent que va allí amb els seus fills amb un sol que torra! Estaria bé que es cobriren amb algun tipus d'estructura que els donara ombra o que es plantara vegetació arbòria als seus voltants, permetent així que els xiquets puguen gaudir dels parcs tot l'any.

I el tema de les plagues de panderoles o mosquits els deixaré per a una altra ocasió, que també dóna que parlar.

Amb un poc d'esforç i dedicació, tots estos problemes tenen solució. L'únic que cal? Ganes de treballar per al poble.

Miguel A. Hernández 

Quan la malaltia té nom de dona

Vull parlar de la FIBROMIÀLGIA, una malatia on el 90% dels pacients són dones. I quan eres dona, estàs malalta, la teua malaltia no té ràpida detecció i als ulls dels demés, pareixes una dona còmoda, poc treballadora, gossa…no és gens fàcil, gens. I de veritat pense que si el 90% dels malalts foren homes i no dones “altre gall cantaria”.

     La fibromiàlgia té diverses dolències i els i les metges solen detectar-la apretant uns punts clau, encara que parlant amb moltes malaltes, no sé si aquest sistema és del tot eficaç.

 Parlem un poc per entendre a les malaltes a través dels símptomes:

A destacar el dolor, dolor quasi permanent amb diferents intensitats. De vegades insuportable.
Estar cansada, molt cansada, esgotada. Jo de vegades ho descric diguent que pareix que porte una borsa de pedres que em dificulta la mobilitat i m'alenteix.

Els músculs fan mal com si hagueres abusat de l’esport, tens espasmes, la síndrome de les cames inquietes.
Moltes pacients també descriuen el calor com una autèntica tortura , igual que l’humitat.
El colon irritable és també un gran problema i suposa més dolor.
Habitualment notes un formigueig, de repent una mà, un braç, una part del cos pareix dormida.
També es relaciona amb un tipus d’al·lèrgies, al·lèrgia nerviosa, dermatitis nerviosa, urticària nerviosa. Picors i parestèsies.

No dorms bé, no fas les fases del somni adequadament i això és un gran problema del que no solem ser conscients. Et fa molt de mal el cap i perds l’equilibri al alçar-te.
De vegades la ment es colapsa, no et pots concentrar, no entra més informació, ha dit prou.
Moltes pacients pugen de pes. L’estrès és alt, la depressió habitual.
Al principi i de vegades per a sempre les pacients desenvolupen un sentiment de culpa. Si amics i familiars no són comprensius tot s’agreuja.

     Les dones han desenvolupat el rol de cuidadores, de mestresses de casa i ara moltes combinen aquests rols amb tindre un treball. No, no han començat a incorporar-se al treball fora de casa i hi ha igualtat amb els altres rols històricament femenins.

     I poc a poc, aquestes dones esgotades per la malaltia, no poden seguir amb els seus treballs . Els companys i companyes poden sentir empatia, però moltes vegades no ho son i comencen aquestes dones a ser les malfaeneres, les "cuentistes" que no tenen ganes de treballar.

     A la seua familia també poden tindre problemes, necessiten cuidar-se, però no ho poden fer si cuiden d’altre malalt. Malalt que, de vegades, hi ha que gitar, alçar, dutxar…amb la força que això implica.

     I ahí apareix LA CULPA. Quina classe de dones som si no podem cuidar del nostre familiar. Llogar ajuda? Potser que ni tan sols ens ho puguem permetre. Residència? El mateix cas, però si sí ens ho podem permetre, la culpa, culpa per ser una filla horrible que no pot cuidar dels seus pares. Tal vegada tinguem 1 o més germans homes, però aquests no senten eixa culpa, eixa pressió, eixa responsabilitat. Eres la dona, has de cuidar, has d’estar al servei. I si a qui no pots atendre és un fill o filla o no vols tindre'ls perquè et preocupen les sues cures, encara més CULPA, DOLOR, DEPRESSIÓ.

     I a casa, encara són la majoria de dones les que desenvolupen la feina de la llar. Feines com fregar, traslladar un poal, una botella pesada, la safa de la roba…abans les feies sense pensar, automàticament, sense cap problema. Ara suposen dolor. Costen més de fer, vas alentida. Tal vegada no pugues fer-ho tot, no tot estarà tant net i la gent amb la que vius podrà ser comprensiva o no.
     També està el tema de l’oci, de la diversió, sociabilitzar, viure.

     Vols quedar amb les amigues i amics, companys i companyes de treball, anar a esdeveniments com bodes, aniversaris, etc.... Però no saps si podràs. Fer plans a llarg plaç és complicat i si és per a viatjar encara més.
     Justificar-se constantment, que et posen en dubte. També en aquest cas pot aparèixer la culpa. Culpa de no poder estar quan et reclamen, que pensen que sempre poses excuses. I sobretot, pobre home, que té eixa dona tan delicada, que no pot fer res i te que quedar-se en ella o anar sol, pobret.

     Eixe constant sentiment de culpa, de frustració que senten moltes pacients, fruit de la cultura hetero-patriarcal i de tot el que aquesta ens exigeix. Nosaltres tenim que gestionar la casa o en el millor cas, gestionar el treball de casa perquè ells no saben que fer si no fem d’encarregades i els ho manem. Perquè som les cuidadores, les que parim, les que criem, les que pareix que estiguem trencades perquè ens diuen que tenim que fer bona cara, arreglar-nos i no deixar-los sols als compromisos socials.

     I ací tenim una malaltia amb nom de dona i per això no hem intentat entendre-la millor.
     Hi ha associacions que fan activitats, que tenen psicòlegs i lluiten com poden per compensar les carències del sistema. Fan xerrades, fan mocions per a que es presenten als ajuntaments, parlen amb polítics.
     Jo he anat a alguna xerrada i les companyes em facilitaren una moció que es presentà al ple de l’Ajuntament de Tavernes, així com s’ha fet a molts ajuntaments. Fou aprovada per unanimitat.

     Aquesta moció, entre diversos punts, instava a exigir millores en el tractament i diagnòstic. Que s’impulse la investigació INTRODUINT LA VARIABLE DE GÈNERE i garantint la suficient formació de metges d'atenció primària en el diagnòstic i tractament. També que s'estudie els efectes de la fibromiàlgia sobre el treball. I el punt que nosaltres tenim més a l’abast, que s’aposte per l’informació, la sensibilització i la difusió del coneixement de la malaltia.

     No som nosaltres les que ens hem d’adaptar i callar. Cal educar a la societat i empoderar a les dones. Ja prou sentiments de culpa. Normalitzem el dir no puc i que no ens senyalen per això.
     Nosaltres com a Plataforma ens comprometem a fer xerrades a informar i a donar suport.

    Per a les afectades podeu posar-se en contacte:
- Associació d’afectats de Fibromiàlgia de la Ribera. ADAFIR.
- Diagnosticats de Fibromiàlgia i la síndrome de Fatiga Crònica de Gandia i la Comarca de la Safor. DIFFAC.

    Al facebook he creat un grup de suport per afectades i familiars i gent relacionada amb el tractament, com físioterapeutes, professores de pilates, ioga… per compartir consells, experiències, articles..
- Fibromiàlgia. Grup suport. País Valencià.


ÀNGELA PEIRÓ CAMÚS.