Joves sense futur

Ací, al nostre país, a pesar de l'aparent evolució del món empresarial, encara és massa present la creença que l'única manera d'obtindre beneficis a qualsevol dels sectors productius (industrial, comerç, turístic, ramader, etc.) consisteix a abaratir els salaris dels treballadors i treballadores. I, principalment, fer el que calga -dins o fora de la legalitat- per evitar pagar impostos; eixos impostos que ajuden a mantindre les mínimes estructures dels serveis públics.

La cultura del caciquisme està molt assentada i arrelada al nostre territori. Bàsicament, per la permissivitat que han anat adquirint les empreses en les diverses reformes laborals que el govern de l'estat, en mans del PP o del PSOE, ha anat creant i endurint.

Els drets que tantes vagues, represàlies i encarceraments van costar a generacions passades, han anat desapareixent, mentre la societat s'ha mantingut impassible. Per desgràcia, els experts ja ens han advertit que ens costarà “sang i suor” tornar a recuperar tots estos drets que ens han furtat, cosa que sembla no importar a una gran majoria.

Però sabeu qui pagarà més les conseqüències d'eixe immobilisme i d'eixa apatia a reivindicar drets? Doncs els i les nostres joves. Siga quin siga el seu nivell d'estudis, s'han convertit involuntàriament en la generació dels “conformistes”, en la generació a la qual li diuen “eixe és el salari que et correspon pel teu treball, si vols l'agafes, i si no, ja saps on està la porta”. Caquisme, explotació i mentalitat medieval, per damunt de tot.

A banda de no trobar una faena digna, tampoc se'ls donen les oportunitats dins de les mateixes empreses per formar-se. I, amb els seus coneixements, contribuir al seu desenvolupament professional i personal, així com també contribuir en les millores empresarials. La desil·lusió per la mancança de millora i la por a perdre el treball s'ha instaurat a les seues vides.

Per tot açò, i malgrat els resultats que en els diversos informes a nivell europeu (PISA, etc.) obté el nostre sistema educatiu, ens hem de considerar una fàbrica de fracassats.

Els professionals de l'educació tenim clar quin és l'objectiu del sistema educatiu: formar persones aptes per la societat actual, competitives i desenvolupar aquelles característiques potencials que tenen els alumnes amb les seues inquietuds.

Els ensenyem a parlar en públic des de ben menuts, a que coneguen i respecten altres cultures, a utilitzar diferents eines per aconseguir l'èxit acadèmic, a treballar en cadascun d'ells aquella intel·ligència que els facilitarà la vida (intel·ligència lògic-matemàtic, espacial, lingüística, cos i kinesthetic, etc). El reforç positiu s'ha establert en la rutina diària a les aules i es presta atenció a la diversitat, donant a cada alumne allò què necessita per aprendre.

L'alumne se sent valorat i respectat, siga quin siga el seu ritme de treball o les seues capacitats. Per això, cal remarcar que no és al sistema educatiu on es troba el mur, sinó al món laboral, on encara hui es considera les ganes d'aprendre, prosperar i formar-se com una amenaça tant a la pròpia empresa com cap a la resta dels treballadors.

El nostre sistema educatiu, seguint les pautes i protocols europeus, es basa en què cal tindre la voluntat de seguir aprenent, de millorar, de créixer com a persona. Però per desgràcia, una mentalitat empresarial que encara està molt present, planteja que aquell excel·lent treballador al qual s'hauria recolzar i potenciar, se l'ha de considerar un “trepa”.

Tot això fa que els nostres antics alumnes i actuals treballadors se senten poc valorats, i el nivell de frustració augmente cada dia més.

D'ací ve l'èxode cap a altres països on sí pareix que funcione el nostre sistema educatiu, malgrat algunes coses a millorar. Allí sí els consideren qualificats i tenen l'oportunitat de demostrar la seua vàlua. No és el nostre sistema educatiu qui falla, sinó el món empresarial qui no vol este tipus de treballador.

Nelson Mandela i George Washington deien que “l'educació és l'arma més poderosa que es pot utilitzar per canviar el món” i “l'educació és la clau per obrir la porta daurada de llibertat”. Estes reflexions reflecteixen perfectament la importància transformadora de l'adquisició de coneixements.

Llegint estes darreres frases entenem per què diuen que el nostre sistema educatiu és un fracàs. Els nostres principals dirigents polítics, aparcats a la dreta, no volen que tot açò ocòrrega, no volen que els i les joves, el futur, sàpiguen que està a les seues mans tranformar la societat. Prefereixen un món on l'alienació i l'apatia regnen. Un ciutadà insconscient és més fàcil de manipular. Cal despertar, prendre les mesures que calguen per canviar radicalment les mentalitats empresarial. Nosaltres sembrem la llavor, però esta ha de créixer amb paciència i regar-la contínuament.

NÚRIA TALENS CARBÓ - MESTRA DE PRIMÀRIA