Parlem de lesionar o alterar els òrgans genitals d'una xiqueta o d'una dona sense cap motiu mèdic, sols per un motiu estrictament cultural.
Sols de pensar-ho ens recorre
un calfred. Una pràctica cruel que perpetua la desigualtat de
gènere.
Aquesta pràctica tan bruta es dona a
països on la violència cap a les dones està arrelada al més
profund de subconscient col·lectiu.
La MGF està present a 30
països de l'Àfrica Subsahariana, Orient Mitja i Àsia i la seua
prevalença varia entre països i grups ètnics. S'estima que 200
milions de xiquetes i dones han patit MGF i que 3 milions de xiquetes
estan en risc cada any, segons un estudi d'Unicef del 2016.
La
MGF es practica en alguns casos com un ritus de transició a l'edat
madura i en altres casos, com una forma de controlar la sexualitat de
la dona. També en moltes comunitats es practica perquè es creu que
garanteix el futur matrimoni i l'honor de les famílies.
Aquesta
pràctica és molt perillosa per a les xiquetes i les dones i pot
tindre diverses conseqüències físiques i psicològiques.
Les
mèdiques són dolor intens, hemorràgies, infertilitat, infeccions,
complicacions al part, mort del fetus o mort de la mare.
Les
psicològiques són trastorn d'estrès posttraumàtic, depressió,
problemes de memòria, dependència de substàncies, trastorn
dissociatius, baixa autoestima, fòbies, trastorns d'ansietat...
Hi
ha 4 classes de MGF, segons l'OMS:
-Tipus 1. Resecció parcial o total
del clítoris i/o del prepuci. Clitoridectomia..
-Tipus 2.
Resecció parcial o total del clítoris i els llavis menors amb o
sense escissió dels llavis majors.
-Tipus 3. Estretament de
l'obertura vaginal amb la creació d'un segell mitjançant tall i
reconstrucció dels llavis menors i/o majors, amb o sense escissió
del clítoris. Infibulació.
-Tipus 4. Tots els demés
procediments lesius dels genitals femenins amb fins no mèdics, tals
com la punció, perforació, incisió, raspat o
cauterització.
Moltes dones no volen parlar d'aquest tema.
Les dones enquestades mundialment per Unicef i l'Organització
Mundial de la Salut assenyalaren que aquest és un tema tabú, les
dones senten temor, pànic, de les crítiques.
També, de vegades, no volen parlar perquè al seu territori ja és il·legal aquesta pràctica, encara que es continua practicant i per tant tenen por dels procediments judicials que se'ls podien obrir a familiars.
Els
testimonis que s'han pogut arreplegar són impactants.
Per
exemple el d'Asha Ismail que va sofrir la mutilació als 5 anys: "La
meua pròpia mare em va enviar a comprar les fulletes per a la meua
ablació", "quan les xiquetes jugaven entre elles, la que
no estava mutilada era com que estava bruta"
O el
testimoni de Joyce: "Pensava que em moria de l'hemorràgia que
vaig patir" ,"ho vaig fer per la pressió de l'església i
de la comunitat".
Al País Valencià tenim el testimoni
de l'activista Aminata Soucko, Presidenta de l'Associació Red
Aminata, que viu a Espanya des de fa onze anys i és procedent de
Mali. "La meua família em va practicar la MGF tipus III amb uns
dies de vida i em va obligar a casar-me sent menor d'edat, truncant
així el meu somni de llicenciar-me en medicina. Tal com sol ser
costum en molts països poc avançats en drets socials, especialment
respecte a les dones. Després de molts anys de sofriment, vaig
aconseguir tindre el coratge per a rebel·lar-me contra totes
aquestes injustícies. He deixat arrere un matrimoni forçós i una
llarga història de violència de gènere, amb orgull puc dir que
gràcies a les lleis d'aquest país tinc la custòdia de la meua
filla i sé que ella no patirà la MGF".
Des de Nacions
Unides diuen que hi ha motius per pensar que es pot eradicar i
lluiten per l'eradicació plena per al 2030.
També en
diversos països estan fent-se operacions no amb motiu estètic, sinó
funcional. Un exemple és el de la cantant Inna Modja, activista
contra l'ablació que va explicar que ella es va sotmetre a
l'operació del clítoris.
A l'Estat Espanyol, ja al 2013 ,el
Dr. Barri Soldevila va aprendre la tècnica a París. A la Sanitat
pública, a Catalunya el 2015 es va posar en marxa un programa de
reparació de l'ablació genital femenina.
Podem trobar també
un protocol d'actuació sanitària davant la mutilació genital
femenina al País Valencià, elaborat amb la participació de
professionals sanitaris d'atenció primària, atenció
especialitzada, salut pública i serveis centrals de la Conselleria
de Sanitat Universal i Salut Pública. On també s'ha comptat amb la
col·laboració de líders comunitaris de l'àmbit associatiu. (Podeu
consultar els seus noms i el contingut a la guia de la Generalitat
(www.san.gva.es).
El 2009 una jove somali es va sotmetre a la
primera reconstrucció de clítoris a València, amb 25 anys. Una
intervenció d'uns 45 minuts molt important per a ella, com per a
moltes altres operades posteriorment. Operació física que ajuda
també a la recuperació psicològica. Aquesta ajuda de reconstrucció
física i psicològica fan possible una reparació del mal causat o
almenys un atenuació..
No oblidem que no sols existeixen els
problemes del primer món. No oblidem que hi ha moltes activistes que
lluiten o han lluitat per a què aquesta barbaritat acabe. Activistes
com Khaira Arby, Nice Nailantei, Fauziya Kasinga, Aminata
Soucko...
Actuem per a que es faja realitat el càlcul de
Nacions Unides i que al 2030, si no pot ser abans, quede eradicada
la MGF.
Podem actuar col·laborant en diverses associacions
com:
FUNDACIÓN KIRINA,
ONG PLAN INTERNACIONAL
(),
AYUDA EN ACCIÓN o
FUNDACIÓ WASSU UAB Destacar l'associació i el
treball d'Aminata Soucko al País Valencià, on treballen per la
formació i divulgació de temes relacionats amb la lluita contra la
MGF. Treballen en diversos projectes i tota ajuda és benvinguda.
La seua pàgina és:
www.redaminata.org.
Àngela Peiró Camús
