La llibertat d'expressió inexistent: una mirada al cas Pablo Hasél

Pablo Hasél ha sigut condemnat  per l’audiència Nacional per injúries a la corona.

Pau Rivadulla i Duró, cantant de rap, tuiter i comunista conegut artísticament com Pablo Hasél, ha explicat en múltiples ocasions l’assetjament cap a la seua persona per unes lletres d’unes cançons escrites i rapejades per ell mateix, on no diu res que ja tot el món no sàpiga, gràcies als mitjans de comunicació i a les investigacions policials.

Les diferents acusacions d'enaltiment del terrorisme, discurs d'odi i injúries a la corona i a les institucions de l'estat mostren una institucionalització de la repressió.

La llibertat d’expressió és inexistent si t’autodenomines comunista, republicà, feminista, antifeixista, tot val per tal d'acusar-te d'atemptar contra l'establishment i silenciar-te.

S'ha de saber què, malauradament, a les institucions de l’Estat Espanyol encara queden arrelades profundes idees feixistes i franquistes, que amb el pas dels anys no fa més que reafirmar-se.

Sols són permeses les ideologies que ells defensen i les altres, simplement silenciades. Hem d’admetre que no ens agrada gens haver de suportar frases d’un antic militar, com: "Anem a afusellar a 26 milions de comunistes" i que la justícia no faja res al respecte, potser ja estem acostumats.

Encara que Hasél a les seues lletres i publicacions ha sigut clar i concís i de vegades un poc “bord” , mai ha desitjat la mort a ningú, ni tampoc incita a l’odi. Només explica un cas que per molt que vulguen amagar, no poden fer-ho, la monarquia espanyola ha robat, ha gaudit amb els nostres impostos assassinant animals, han expoliat els nostres recursos, mentre que a cada discurs no dubtaven en declarar solemnement que "todos los españoles somos iguales ante la justicia". Què li ho pregunten al Juan Carlos, a la Cristina, al Iñaki i a tants altres Borbons, que es riuen de nosaltres a la cara.

Dir veritats com punys està mal vist, i és condemnat, si parles del rei o de les misèries del sistema capitalista corrupte. 

Denunciar i informar de temes objectius que puguen desestabilitzar el sistema que tenen muntat algunes persones, és delicte. Recordeu que Hasél entrarà en uns dies a presó, i estarà 9 mesos i 1 dia, però pot arribar a passar fins a 2 anys seguits, i acumulant totes les causes, en serien 20, per no callar-se i dir el que pensa com ho pensa. Ni en l'Audiència Nacional, ni en els diferents judicis que ha tingut des del 2011, s'ha retractat mai.

Som la vergonya d’Europa, i  si volem evolucionar com altres països europeus, primer que tot hauríem d’aprendre el vertader significat del concepte Llibertat d’expressió. 

És un dret fonamental a la Declaració universal dels Drets Humans, però el Partit Popular, amb el suport del PSOE, van fer la coneguda com Llei Mordassa (Llei de seguretat ciutadana), per poder actuar contra qui alterara l'status quo.

Pablo Hasél, Valtonyc, Strowberry vocalista de Def Con Dos, Shahid, i fins i tot un jove veí del poble, entre tants altres, han explicat a les seues cançons o a les seues xarxes socials que els Borbons són uns lladres i que l'estat empara la repressió per mantindre els privilegis d'uns pocs. I la conseqüència ja la sabeu, presó i multes.

Els mitjans de comunicació cada dia ens mostren noves acusacions contra la monarquia, vinculades amb tràfic d'influències, blanqueig de capitals, comissions irregulars, adulteri, comptes corrents en paradisos fiscals, i mil misèries més que haurien de fer obrir els ulls a tots aquells que van vore en el pas de la dictadura a la monarquia parlamentària, una transició modèlica.

Si no som capaços d'exigir els nostres drets i explicar les coses com són, el franquisme social haurà guanyat. El govern de l'estat ha de derogar la Llei Mordassa, per evitar que casos com el de Dani Gallardo tornen a produir-se. Només ho faran si els ho exigim!

Ara són els rapers, músics, titellaires, líders polítics catalans, joves bascs, i un llarg etcètera, però demà podries ser tu.

No et calles, no permetes que la por determine el nostre camí. Som lliures d'opinar diferent, i no hi ha presons suficients per tancar-nos a totes.

Estefania Mota

#llibertatPabloHasél

#llibertatd'expressió

No ens confiem

La pandèmia assola els nostres pobles, les nostres residències i qualsevol pot ser-ne víctima. 

El personal de l'àmbit sanitari, viu cada dia històries dramàtiques, fets reals dels qual la resta no en som conscients, és per això que vos volem contar està història basada en fets reals:

Amparo, 78 anys, una dona forta i valenta que ha treballat tota la seua vida per a que a la seua família no li faltara res. Només prenent medicació per al dolor a les mans, seqüela de tantes hores a la màquina de cosir. Un dia rep la visita del seu fill, un xic al que no li preocupa massa llevar-se la mascareta només arriba a casa la mare. Entre altres coses, parlen de les ganes que té ella de tornar a retrobar-se amb les amigues i d'anar a eixe viatge pendent que cada any acostumen a fer. 

Des que el pare ja no està, la família i les amistats són el seu motor. Després del dinar que havia preparat Amparo amb tant d'entusiasme, ell l'abraça, la besa i li diu que ja es voràn el diumenge següent. 

Ella comença uns dies després a trobar-se malament, no pot menejar-se, li costa respirar, el fill la duu a urgències i acaba ingressada en un llit d'hospital. La família pensa que pot ser una simple infecció, un constipat típic dels mesos d'hivern. La infermera tranquilitza al xic, -anem a fer proves, està en bones mans-. El que no s'esperaven es confirma. Covid positiu, els goteros van en marxa, respirador connectat, està aïllada i sola. 

Mentre Amparo lluita per la seua vida, el fill no sap com ha pogut passar, estava bé, sols la visitava ell. Ni tan sols les amigues havíen anat a casa la mare, des de l'inici de la pandèmia es contactaven telefònicament. Comença a recordar aquella quedada amb els amics per Nadal. Les rialles d'aquell dia festiu es transformen en plors, en pena, en culpa. Rep una cridada desde l' hospital, prega bones notícies, necessita saber que la mare està millor, que una persona tan forta com ella pot amb això i més. No, no pot ser. Ja no hi van haver més diumenges a casa la mare, ni més abraçades. Amparo ja no hi és. 

Més de 50.000 persones han perdut la vida des de l'inici de la pàndemia a l'Estat Espanyol. La majoria dels casos es donen a l'àmbit familiar. 

En memòria de les víctimes.

No baixem la guàrdia, totes i tots podem ser Amparo, les seues amigues o el seu fill.

Esther Felis

Tècnic de Farmàcia.