La consciència de classe
obrera fa temps que no es remou entre les ments de les generacions
més joves que habiten el nostre món. La pressió de
l'individualisme consumista d'arrel nord-americana més extremat, ha
vingut per quedar-se. Els vells fantasmes que recorrien Europa,
vagabundegen per les misèries d'una societat que es podreix a mans
de fútils interessos individuals.
Els nostres drets, com a individus que tenen necessitat de vendre el seu temps i el seu esforç a canvi d'una contraprestació econòmica per poder subsistir, s'han vingut retallant amb eficàcia premeditada de mans de les titelles del gran poder econòmic. La certesa d'una mort anunciada, no la fa menys dolorosa.
Hui commemorem, com és habitual al nostra imaginari col·lectiu, una derrota per fer bandera d'una victòria. Sense entrar en detalls que podeu trobar abastament a les xarxes, cal recordar que l'1 de maig és considerat el Dia Internacional de la Classe Treballadora, com a conseqüència de la condemna uns a presó i altres a mort, de 8 obrers de Chicago (EUA) el 1886, que lluitaven per la conquesta de la jornada laboral de 8 hores, en un context de Revolució Industrial, d'un incipient moviment obrer que ja es mobilitzava amb vagues i una explotació massiva de la mà d'obra. Aquests companys, van ser acusats de llançar una bomba a la Policia en una manifestació, fet que posteriorment es va demostrar fals.
Ja en situació, cal fer una mirada introspectiva de què és per a nosaltres el 1er de maig o, més bé, quin ús en fem d'ell.
Les lluites d'ara no s'allunyen molt de
les d'abans. Treballem per poder alimentar-nos, comprar allò que
considerem necessari, cuidar de la família, gaudir d'allò que
anomenem vida, en fi, treballem per poder transitar el camí entre la
vida i la mort, amb certes comoditats.
Si abans reivindicàvem la jornada de 8
hores, el dret a un salari digne a unes vacances pagades, ara no és
menys cert, que lluitem pel mateix. Molts són, som i sou els joves i
no tant joves, que hem viscut la part més dura dels altibaixos del
sistema capitalista. Pot sentir-se afortunat qui no ha tingut un
treball precari, qui ha pogut abandonar el domicili familiar per
formar una vida en solitari o en parella o qui no ha hagut de
treballar per pagar-se els estudis d'unes universitats cada vegada,
per desgràcia, menys públiques.
Jornades de treball que superen amplament el que una persona hauria de suportar, salaris que obliguen a compaginar diverses ocupacions alhora, pisos compartits com a únic recurs per no haver de tornar amb 30 anys a casa als pares, barrejat amb una hiper-formació que és necessària per destacar entre la multitud de demandants d'ocupació, incertesa laboral que comporta una incertesa vital. Generacions que naveguen a la deriva en l'oceà de l'explotació de l'home per l'home, sense rumb definit i amb el timó enganxat de contractes precaris, treball en pràctiques i moltes i moltes oportunitats d'adquirir “experiència” sense suposar-li un cost a l'empresa que caritativament t'ha ofert eixa immillorable oportunitat.
I què fem davant de tot això? Alguns es queden al sofà, esperant temps millors, altres tenen el cap ocupat amb els devenirs de la Isla, Operación Triunfo, Maestros de la Costura o qualsevol d'aquests reality shows prefabricats per entretindre. A altres, però, ens pesa en la consciència la necessitat de canviar la nostra relació amb el món que ens envolta. La militància política i l'activisme sindical, són la clau de volta per canviar les dinàmiques de creixement i fallida del sistema.
La perpetuació d'un model caduc, fraudulent, espoliador, desastrós per al medi ambient, sexista i misògin, eminentment elitista i perversament cruel, no és possible si no ens convertim en els seus hereus i el mantenim viu, sense voluntat de ser-ho, o amb la desesperança efectiva de ser-ho.
Si tenim els mateixos problemes que havíem dit abans, com els combatem?, fàcil, amb els mateixos mitjans. Les relacions canvien, la màscara d'uns i altres evoluciona, però l'arrel de tot es manté, perdura immutable al pas i el pes dels anys.
Si abans moríem en accidents a les antigues i molt elementals manufactures, ara morim amb les màquines últim model de la més prestigiosa marca, que fa reduir costos salarials i augmentar el guany. Perquè la nostra vida, val només la plusvàlua que siguem capaços de generar. Si eres un bon treballador, no et queixes i dones fins l'última alenada de vida a la teua fàbrica, al camp o al bar, per posar uns pocs exemples, seràs recompensat amb algunes modestes, però ben publicitades recompenses. L'orgullós patró, et premiarà amb alguna llaminadura, mentre tu segueixes i segueixes fent-lo guanyar, guanyar i guanyar. Els empresaris posen en risc el seu patrimoni?, sí, però nosaltres posem en risc la nostra vida i la nostra salut, i això no hi ha productivitat que ho pague.
Quin és el camí que ens queda?. Fer el mateix que van fer els nostres avantpassats un temps pretèrit no tan remot. Reivindicar-nos, lluitar, manifestar-nos i defensar-nos de l'opressió. Els nostres drets, no ho són per art de màgia, persones com nosaltres, amb els seus desitjos, encerts i desencerts, van fer de la seua por una virtut i es van unir en forma de sindicats o agrupacions obreres, per descobrir que de la suma de les seues pors, naixia una flama d'esperança, per descobrir que la classe obrera, unida, podia fer front a uns pocs empresaris, per descobrir, si més no, que en la nostra unitat col·lectiva, en les masses, està la força per imaginar un món millor i, sobretot el poder per fer-ho.
Per tot això, feu una mirada enrere, penseu en els vostres avis, besavis i besàvies, tots els qui ens han precedit, i imagineu-vos què no estaríeu disposats a fer si no tinguéreu com alimentar els vostres fills, o no tinguéreu un sostre on viure. Les seues lluites ens van deixar uns drets, que pensem intocables, però que només depenen de la capacitat que tinguem per defensar-los.
Jornades de treball que superen amplament el que una persona hauria de suportar, salaris que obliguen a compaginar diverses ocupacions alhora, pisos compartits com a únic recurs per no haver de tornar amb 30 anys a casa als pares, barrejat amb una hiper-formació que és necessària per destacar entre la multitud de demandants d'ocupació, incertesa laboral que comporta una incertesa vital. Generacions que naveguen a la deriva en l'oceà de l'explotació de l'home per l'home, sense rumb definit i amb el timó enganxat de contractes precaris, treball en pràctiques i moltes i moltes oportunitats d'adquirir “experiència” sense suposar-li un cost a l'empresa que caritativament t'ha ofert eixa immillorable oportunitat.
I què fem davant de tot això? Alguns es queden al sofà, esperant temps millors, altres tenen el cap ocupat amb els devenirs de la Isla, Operación Triunfo, Maestros de la Costura o qualsevol d'aquests reality shows prefabricats per entretindre. A altres, però, ens pesa en la consciència la necessitat de canviar la nostra relació amb el món que ens envolta. La militància política i l'activisme sindical, són la clau de volta per canviar les dinàmiques de creixement i fallida del sistema.
La perpetuació d'un model caduc, fraudulent, espoliador, desastrós per al medi ambient, sexista i misògin, eminentment elitista i perversament cruel, no és possible si no ens convertim en els seus hereus i el mantenim viu, sense voluntat de ser-ho, o amb la desesperança efectiva de ser-ho.
Si tenim els mateixos problemes que havíem dit abans, com els combatem?, fàcil, amb els mateixos mitjans. Les relacions canvien, la màscara d'uns i altres evoluciona, però l'arrel de tot es manté, perdura immutable al pas i el pes dels anys.
Si abans moríem en accidents a les antigues i molt elementals manufactures, ara morim amb les màquines últim model de la més prestigiosa marca, que fa reduir costos salarials i augmentar el guany. Perquè la nostra vida, val només la plusvàlua que siguem capaços de generar. Si eres un bon treballador, no et queixes i dones fins l'última alenada de vida a la teua fàbrica, al camp o al bar, per posar uns pocs exemples, seràs recompensat amb algunes modestes, però ben publicitades recompenses. L'orgullós patró, et premiarà amb alguna llaminadura, mentre tu segueixes i segueixes fent-lo guanyar, guanyar i guanyar. Els empresaris posen en risc el seu patrimoni?, sí, però nosaltres posem en risc la nostra vida i la nostra salut, i això no hi ha productivitat que ho pague.
Quin és el camí que ens queda?. Fer el mateix que van fer els nostres avantpassats un temps pretèrit no tan remot. Reivindicar-nos, lluitar, manifestar-nos i defensar-nos de l'opressió. Els nostres drets, no ho són per art de màgia, persones com nosaltres, amb els seus desitjos, encerts i desencerts, van fer de la seua por una virtut i es van unir en forma de sindicats o agrupacions obreres, per descobrir que de la suma de les seues pors, naixia una flama d'esperança, per descobrir que la classe obrera, unida, podia fer front a uns pocs empresaris, per descobrir, si més no, que en la nostra unitat col·lectiva, en les masses, està la força per imaginar un món millor i, sobretot el poder per fer-ho.
Per tot això, feu una mirada enrere, penseu en els vostres avis, besavis i besàvies, tots els qui ens han precedit, i imagineu-vos què no estaríeu disposats a fer si no tinguéreu com alimentar els vostres fills, o no tinguéreu un sostre on viure. Les seues lluites ens van deixar uns drets, que pensem intocables, però que només depenen de la capacitat que tinguem per defensar-los.
Ni les bones voluntats ni els
pseudo-progressismes que amaguen un feixisme incipient, van a
permetre'ns alliberar-nos del jou de l'explotació. Això només ho
farem solidàriament, amb treball col·lectiu, amb empatia i la
certesa que altres persones estaran disposades a ajudar-nos en cada
batalla i en cada lluita.
Mireu cap endavant, penseu en el vostre futur, afilieu-vos al sindicat que millor defense els vostres drets i reivindiqueu-vos. Ara no podem eixir als carrers, però sí podem formar-nos, explicar d'on venim i cap a on volem anar.
Passeu un bon 1er de maig, obreres i obrers del món, uniu-vos, unim-nos!
Mireu cap endavant, penseu en el vostre futur, afilieu-vos al sindicat que millor defense els vostres drets i reivindiqueu-vos. Ara no podem eixir als carrers, però sí podem formar-nos, explicar d'on venim i cap a on volem anar.
Passeu un bon 1er de maig, obreres i obrers del món, uniu-vos, unim-nos!
Cristian Perelló Vidal
