En
la Batalla
d'Almansa (25
d'abril del 1707),
les tropes de Felip
V (nét de Lluís
XIV de França) derroten les de l'arxiduc
Carles d'Àustria en el context de la Guerra
de Successió Espanyola.
I
“Si
una classe dirigent, per decisió dels seus representants polítics,
s’arrisca a un gran enfrontament, és que es creu forçada a
fer-ho, la qual cosa no és el signe d’un temps d’afebliment.
Però si dóna a la seva lluita el sentit d’una defensa de grup –un
sentit “nacional”-(...) significa que la minoria activa (...)
creu poder prometre a les masses uns temps millors, i de vegades
només ha de prendre la direcció de revoltes espontànies que són
signes de misèria. Les revoltes catalanes de 1640 i 1705 verifiquen
prou aquestes observacions (...): en el primer cas es va tractar
d’una guerra de ‘secessió’, i en el segon d’una guerra de
‘successió’”(1).
II
En
ambdós casos es tracta d’una lluita armada iniciada pel Principat
contra els sobirans que regnen a Madrid. Però, el que ens interessa
ara, és l’episodi lliurat per la successió al tron d’Espanya,
que havia quedat vacant a la mort del rei de la casa d’Àustria,
Carles II d’Habsburg, pel fet que aquest no va deixar descendència
directa. Dels tres candidats a la successió al tron per vincles
familiars (els altres n’eren Josep
Ferran de Baviera -descartat, al morir el 1699-, i L’arxiduc Carles
d’Habsburg), Carles
II anomena Felip
d’Anjou, que seria proclamat rei el 1700 amb el nom de Felip V.
III
El
que ve a continuació és una lluita entre les diverses dinasties
europees: una bona part d’aquestes estava en contra de la
proclamació del borbó -ja que això amenaçava l’equilibri
assolit a la Pau de Westfàlia (1648)- de manera que el
1702 la Gran Bretanya, Holanda, Portugal i l’Imperi Austríac van
declarar la guerra a França i a Espanya.
IV
País
Valencià:
“En 1693, a la comarca de la Marina i en alguna altra, on els
senyors havien estat particularment abusius amb llurs nous colons, la
revolta va esclatar –una “germania” més (...) Aquells fets
lliguen d’una manera directa amb els de la guerra de Successió
(...). En una mesura molt parcial, si voleu, la guerra de Successió,
al País Valencià té un ocult sediment de desassossec agrari (...)
Quan en 1705, Basset, al front de les tropes de l’arxiduc,
desembarca a Altea, fa córrer la veu que el pretenent austríac
abolirà els tributs senyorials i ofereix franqueses i privilegis als
pobles que es declarin per l’Habsburg (...) No subestimo ara cap
altre dels factors que poguessin incitar als valencians del principi
de XVIII a embarcar-se en aquella guerra. Hi devia haver el
ressentiment antifrancés, tradicional als Països Catalans i que en
el regnat de Carles II encara nodria a València d’avalots de la
més destrempada xenofòbia” (2)
i
V) Finalitzada
la guerra, el monarca va emprendre una profunda reforma
administrativa de l'Estat de caràcter centralista, les línies més
significatives de la qual van ser l'enfortiment del Consell
de Castella i
el 1716 el Decret
de Nova Planta a
la Corona
d'Aragó, pel qual dissolia les seues principals institucions i
reduïa al mínim (o més aviat eliminava) la seva autonomia.
(1)
Pierre Vilar: “Introducció a la història de Catalunya”.
Edicions 62, “La butxaca història”, 2013. Traducció d’Eulàlia
Duran Grau.
(2)
Joan Fuster: “Nosaltres, els Valencians”. Edicions 62, “El
Cangur, 32”, 1982.
